EL LENGUAJE COLOQUIAL, ¿EL MÁS AUTÉNTICO?

El lenguaje coloquial es la lengua del día a día de los hablantes en situaciones informales. Lo usamos cuando hablamos con amigos, compañeros de trabajo o con la familia en contextos donde estamos relajados lingüísticamente hablando. Es decir, lo usamos, fundamentalmente en contextos orales, pero también escritos, sobre todo desde que se han extendido las redes sociales. Al no cuidar nuestro lenguaje surgen anacolutos (Mi amiga, su novio es arquitecto), redundancias (subo arriba), reformulaciones, frases inacabadas, elipsis y otros errores gramaticales, pero también está muy presente el léxico coloquial, repleto de expresiones coloquiales como "dejar plantado a alguien", "ponerse las pilas", "ahogarse en un vaso de agua", etc.

El léxico coloquial supone una alternativa al léxico estándar. En lugar de decir «eres muy bueno», decimos de manera coloquial «eres un trozo de pan» con el mismo significado. Estas expresiones coloquiales suelen ser muy creativas al estar llenas de metáforas (se tienen que entender en sentido figurado y no literal), contrasentidos, exageraciones, ambigüedades o ironía.

Cuando un estudiante empieza a dominar estas expresiones es señal de que tiene un nivel alto de lengua. Pero, ¿por qué si son de uso tan común no se aprenden antes? Pues principalmente por su dificultad. ¿Por qué vamos aprender «eres un trozo de pan» si con decir «eres muy bueno» lo tenemos resuelto? Además, el léxico coloquial puede variar de lugar en lugar en todo el extenso mapa hispanohablante. Una frase como «qué bonito» que usa cualquier hispanohablante, cambia en el registro coloquial. Por ejemplo, en España se dice «qué chulo» o «qué guay», en Argentina «está buenísimo» o «está bárbaro», en México «qué padre» o «está chido» o en Venezuela «qué chévere».

Como ves, es completamente diferente. Por si fuera poco, estas expresiones se renuevan constantemente: aparecen nuevas, otras desaparecen al ser fruto de modas pasajeras y otras se quedan anticuadas y se dejan de usar. Por ejemplo, los jóvenes en España pueden decir a alguien que molesta «se me ha ido la olla» y en cambio, todos dirían «se me han cruzado los cables» o «he perdido los papeles» y casi nadie diría «he perdido la chaveta», expresión que se ha quedado ya desfasada.

Por todas estas razones, las expresiones coloquiales se aprenden poco a poco cuando el estudiante tiene seguridad y confianza con la lengua. Practica con nuestras actividades y descarga nuestro listado de expresiones coloquiales muy usadas en español. No tengo la menor duda de que el lenguaje coloquial es

- el más natural,

-  el más expresivo y 

- el más auténtico. 

El llenguatge col.loquial

El llenguatge col·loquial és la llengua del dia a dia dels parlants en situacions informals. El fem servir quan parlem amb amics, companys de feina o amb la família en contextos on estem relaxats lingüísticament parlant. És a dir, ho fem servir, fonamentalment en contextos orals, però també escrits, sobretot des que s'han estès les xarxes socials. En no cuidar el nostre llenguatge sorgeixen anacoluts (La meva amiga, el seu xicot és arquitecte), redundàncies (sub a dalt), reformulacions, frases inacabades, el·lipsis i altres errors gramaticals, però també hi és molt present el lèxic col·loquial, ple d'expressions col·loquials com “deixar plantat a algú", "posar-se les piles", "ofegar-se en un got d'aigua", etc.

El lèxic col·loquial suposa una alternativa al lèxic estàndard. En lloc de dir “ets molt bo”, diem de manera col·loquial “ets un tros de pa” amb el mateix significat. Aquestes expressions col·loquials solen ser molt creatives en estar plenes de metàfores (s'han d'entendre en sentit figurat i no literal), contrasentits, exageracions, ambigüitats o ironia. Quan un estudiant comença a dominar aquestes expressions, és senyal que té un nivell alt de llengua. Però, per què si són d'ús tan comú no s'aprenen abans? Doncs principalment per la dificultat. Per què aprendrem «ets un tros de pa» si de dir «ets molt bo» ho tenim resolt? A més, el lèxic col·loquial pot variar de lloc en lloc a tot l'extens mapa hispanoparlant. Una frase com «què bonic» que utilitza qualsevol hispanoparlant, canvia al registre col·loquial. Per exemple, a Espanya es diu «quin xulo» o «què guai», a l'Argentina «està boníssim» o «està bàrbar», a Mèxic «quin pare» o «està chido» oa Veneçuela «quin chévere».

El llenguatge col·loquial és la llengua del dia a dia dels parlants en situacions informals. El fem servir quan parlem amb amics, companys de feina o amb la família en contextos on estem relaxats lingüísticament parlant. És a dir, ho fem servir, fonamentalment en contextos orals, però també escrits, sobretot des que s'han estès les xarxes socials. En no cuidar el nostre llenguatge sorgeixen anacoluts (La meva amiga, el seu xicot és arquitecte), redundàncies (sub a dalt), reformulacions, frases inacabades, el·lipsis i altres errors gramaticals, però també hi és molt present el lèxic col·loquial, ple d'expressions col·loquials com “deixar plantat a algú", "posar-se les piles", "ofegar-se en un got d'aigua", etc.

Com veus, és completament diferent. Per si no n'hi hagués prou, aquestes expressions es renoven constantment: apareixen noves, altres desapareixen en ser fruit de modes passatgeres i altres es queden antiquades i es deixen d'usar. Per exemple, els joves a Espanya poden dir a algú que molesta «se m’ha anat l’olla» i en canvi, tots dirien «se m’han creuat els cables» o «he perdut els papers» i gairebé ningú diria «he perdut la xaveta», expressió que ja s'ha quedat desfasada.

Per totes aquestes raons, les expressions col·loquials s'aprenen de mica en mica quan l'estudiant té seguretat i confiança amb la llengua. Practica amb les nostres activitats i descarrega el nostre llistat d'expressions col·loquials molt utilitzades en espanyol. No tinc cap dubte que el llenguatge col·loquial és

- el més natural,

- el més expressiu i

- el més autèntic.

Fuente. R.A.L.