La vida más auténtica

COLEGIOS DE JESUITAS: INNOVACIONES EDUCATIVAS

Pasé 13 años en un colegio de Jesuitas de Barcelona y conservo un grato recuerdo de aquella experiencia docente. Un alumno muy brillante que tuve en COU hace unos cuantos años, Pepe Menéndez, es uno de los responsables de unas innovaciones educativas - HORITZÓ 2020 - que la institución jesuitica está experimentando en sus escuelas desde comienzos de este curso. Opinar a priori de algo incipiente y con relativo conocimiento sería temerario. Lo cierto es que la enseñanza en este país no obtiene resultados satisfactorios y todo lo que suene a innovación provoca dudas, como es lógico, pero también despierta expectativas y mucha ilusión... Al menos, a mí...

La entrevista que presento en catalán se puede traducir a cualquier lengua haciendo uso de la aplicación, ELIGE IDIOMA,  situada en la columna derecha de esta bitácora. 

Entrevista al director adjunt de Jesuïtes Educació

Pepe Menéndez (1956) és director adjunt de Jesuïtes Educació i un dels homes responsables del canvi pedagògic que la institució dels jesuïtes està introduint a les seves escoles des de fa uns mesos: sense exàmens, sense assignatures i donant una gran importància al treball col·laboratiu. Un canvi de paradigma radical protagonitzat per una de les institucions pedagògiques més importants del país. De moment els jesuïtes apliquen els canvis a 5è de Primària i 1r d'ESO a tres centres, i a P3 a quatre centres, però l'objectiu és estendre-ho a la resta de xarxa. És el que en diuen Horitzó 2020. En aquesta entrevista Menéndez explica el perquè d'aquest canvi, on han trobat la inspiració, i quins són els avantatges de canviar la manera no d'ensenyar, sinó d'aprendre.

—Desapareixen les classes magistrals.

—No del tot. Es situen en el percentatge que han d'estar: un 4%, 5% sí que són classes magistrals. La resta, no. Parlem de classes magistrals de potser vint minuts. I sovint és un alumne qui fa aquesta intervenció. El professor hi és i pot matisar, però hem comprovat que el llenguatge d'un alumne entra més.

—No hi ha horaris. De 08 a 09, matemàtiques. De 09 a 10, Geografia. Això cau.

—Exacte. Això ha desaparegut radicalment. Nosaltres treballem per projectes, no amb assignatures clàssiques. Per exemple, un projecte que ha tingut molt èxit: organitzar un congrés de meteorologia a primer d'ESO. I en aquest projecte és on expliques Ciències, Anglès, Matemàtiques. Vinculem el projecte a l'aprenentatge de competències i continguts.

—El professor explica i l'alumne aprèn.

—No. El que es vol és centrar l'acció de l'escola en l'aprenentatge, i no en l'ensenyament. Hem introduït de manera radical un canvi de mite: 'Jo explico, i tu aprens'. Aquest mite cau. De fet, els grecs no el feien servir. Els grecs no deien 'jo explico i tu aprens'. Els grecs deien 'jo parlo, t'interpel·lo, i tu em respons. I quan respons, aprens'. La visió més industrial és 'jo parlo i tu aprens'. Això ja sabem que no és cert. Aprenem millor a partir de les coses que faig, no de les que rebem. Aprenem a partir d'experiències que ens afecten per curiositat. O per emoció. Hi ha alumnes que s'emocionen davant un instrument de laboratori, i altres davant d'un poema. Buscar l'aprenentatge de l'alumne, i no tant l'ensenyament del professor.

—No hi ha un professor a l'aula. Sempre són tres.

—Excepte en casos especials, com educació física, per exemple. Però sí, els grups els porten tres professors junts. Mai hi ha un professor sol pilotant un projecte. De professors en tenim sempre de dos perfils mínim: un de científico-tecnològic, i l'altre humanístic. I les aules, que abans eren d'un professor per cada trenta alumnes, també han caigut. Hem tirat envans a terra, hem fet espais immensos, hem unit els alumnes en un sol espai, amb tres professors dins l'aula. Hem canviat l'estètica i la funcionalitat de les aules

—Desapareixen els pupitres individuals.

—Sí. Són taules rodones que es poden muntar i desmuntar. Si cal, però, els diem 'ara seieu individualment per llegir, o escriure'. Els nens no troben a faltar 'la meva taula'. 'La meva cadira'. Perquè no la tenen enlloc. A casa tampoc la tenen. Home sí, la taula de l'habitació. Però molts nens estudien al menjador. I nosaltres diem a la família que no és dolent que estudiïn al menjador. Els ordinadors han d'estar al menjador, no a l'habitació. Per exemple: per què un nen ha de llegir ben assegut? Per què no pot llegir mig tombat al sofà? Qui ho ha dit? Els metges a mi m'han dit com a tutor: si cada nit t'estiressin els ossos a la nit, i el teu cos s'anés engrandint, engrandint, com et sentiries? Com seuries tu? Això és l'etapa d'un adolescent.

—No hi ha deures a casa.

—No. Els deures es fan a l'escola. És la inversió de l'enfocament. Tradicionalment es deia que l'escola era la font de coneixement on el professor explica. I els problemes els fas a casa. Ho hem invertit. En molts casos el professor diu: 'Necessito que busqueu això. Que llegiu allò perquè demà farem un exercici pràctic'. I els deures que fèiem a casa, ara els fem a l'escola. És a l'escola on l'alumne té el professor per preguntar dubtes. Ara tenim alguns alumnes que ens demanen quedar-se una hora més a l'escola per acabar feina.

—No hi ha exàmens.

—L'avaluació es fa a fonamentalment a través del projecte. Ets periodista, per exemple. Doncs no cal que facis un examen. Dius 'redactem una notícia'. I fent-la ets capaç de valorar. Sobre el projecte, sobre la feina, valores. Quan diem que els exàmens han desaparegut, diem que han desaparegut la importància que tenen dins el sistema. Fins ara l'examen era un 40%, 50% de la valoració. Al batxillerat és el 60% o el 70%. Ara aquesta centralitat ha desaparegut. Dit això, el professor sí que pot dir: ara vull que feu una prova concreta com una redacció, per exemple. Això un alumne en diu examen. Però de fet és una redacció. En el sentit clàssic no hi ha exàmens, no. Els alumnes aprenen sense haver de demostrar els seus coneixements i competències mitjançant exàmens.

—Els nens decideixen quan van al pati.

—Passa algunes vegades. No estava previst. En un moment donat t'adones que els nens et diuen que han d'acabar això i volen deu minuts més a l'aula. O al revés: el professor nota que els alumnes necessiten sortir al pati ara mateix. Ha passat d'una manera natural.

—A veure: què hi guanyeu fent tot això?

—Molta connectivitat amb el seu interior i desig d'aprendre. La connexió. En els pocs mesos que portem hem vist l'actitud pro activa de l'alumne i la seva connexió amb l'aprenentatge. Si tu em demanes, 'saben més Matemàtiques?' Et diré 'espera que acabi el curs'. Fins i tot, 'espera que passin dos anys'. Puc tenir intuïcions. Però encara és aviat. Jo no podria anar a un congrés de pedagogia i dir 'saben més llengua'. Encara no ho sé. Sí que puc dir que la connexió de l'alumne és radical. Per què? Perquè és un ambient súper relaxat. Menys centrat en l'ordre i la disciplina. Per exemple, la conflictivitat és quasi nul·la. Per comparar: nosaltres tenim escoles que fan el sistema tradicional, i escoles que fan el nou. Si en una escola tradicional, en aquests moments, tenim una mitjana de quaranta conflictes (expulsats de classes, haver de trucar els pares, etc.) a les altres escoles és zero. És que és molt fort. Zero! Si ens ho arriben a dir al començament, no ens ho creiem. Per què? Perquè tres professors en una aula ja veus com van les dinàmiques. Però si ets un sol professor i trenta alumnes davant, l'únic que pots fer és cridar: 'Tal, que t'envio fora!' Amb tres professors pots preveure, i parlar amb l'alumne abans que esclati el conflicte.

—Els nens i les nenes s'adapten de manera diferent?

—No. No les hem vist. Jo ara et responc de l'observació que he fet. En general les nenes maduren abans. Sempre se senten més cridades a un canvi les nenes que els nens. Sempre són més proactives. Els nens són més gregaris. Esperen a veure què diu un, què diu l'altre. Més condicionats pel grup. Fins als 18 anys passa, això. És quasi una regla universal. Jo diria que ara tot queda més diluït en el bon sentit. Diguem que el comportament habitual ara queda més reduït.

—A qui li ha costat més el canvi?

—Curiosament els primers dies els més descol·locats eren alumnes que treien més bones notes. Els vam canviar les normes, les regles. No era el número 1, jo? I l'examen, on és l'examen? Però de seguida s'hi han sumat. S'ha de dir. De seguida. Però els primers dies, descol·locats

—No teniu por que l'individu quedi diluït en el grup?

—No. Un treball en grup ben fet requereix treball individual. Els professors ensenyen això. Fixa't: ara els alumnes parlen més en públic, cosa que requereix atreviment individual i perdre vergonya. Crec que el treball col·laboratiu es recolza en el treball individual. Crec que en el sistema individual, quan es treballava en grup, sí que es diluïa. El treball en grup era un bolet. Ara no.

—Sobta que els Jesuïtes, paradigma de la competència i jerarquia, apliqui tot això.

—A vegades sí que es diu que l'ensenyament dels jesuïtes és molt competitiu. Jo sóc exalumne dels Jesuïtes de Sarrià. Però això ha anat evolucionant molt. I a vegades és cert que són les mateixes famílies que t'ho pregunten: 'El meu fill té sentit competitiu? Vol ser el primer?' Jo responc que és possible que el tingui. Però nosaltres no li cultivem, no.

—Com ha estat la reacció de la resta d'escoles de jesuïtes del món?

—Alguns jesuïtes ens vénen a veure i estan entusiasmats. D'altres estan a l'expectativa. El novembre de l'any passat vam organitzar un seminari, 'Espiritualitat i pedagogia', i va venir gent de tot el món. Vuitanta persones. El delgat de tot el món, un colombià, està entusiasmat amb tot això i volia que ho expliquéssim. I tots vam compartir el diagnòstic: no estem responent al segle XXI i l'alumne tendeix a la desconnexió a l'escola. Són necessaris els canvis. Els vam ensenyar el que fèiem. I escolta, gran rebuda. Parlo d'escoles d'Àfrica, Àsia, els Estats Units, de Sud-amèrica. Podríem fer un mapa del món: els de l'Índia, entusiasmats. Sud-amèrica, entusiasmats. EUA, no tant. Però Boston, entusiasmats! Una cosa que ens va donar força, és que el que estem dient està molt acceptat. El nostre diagnòstic tenia un element místic: les nostres escoles no estant només perquè els nostres alumnes siguin bons en Matemàtiques, Llengua o Ciència. Estant perquè siguin persones en un projecte integral. Que vulguin transformar el món. I això amb el sistema tradicional, no ho estem aconseguint

—Perdoneu: que vulguin transformar el món?

—Sí. Això diem. És un desig. Ens hem trobat en aquests anys de crisi que alumnes amb expedients boníssims, que van a la Universitat amb notes excel·lents, després els pares ens diuen: 'el meu fill està perdut i es pensa que algú l'ha enganyat. Grans notes però ha de marxar a l'estranger a buscar feina'. Tot això ens ha fet pensar. Després de la II Guerra Mundial hi ha allò de Sartre: 'Déu ha mort i l'home està condemnat a ser lliure'. Doncs el segle XXI resulta que posa a la persona condemnada al seu propi projecte. Molt més a la intempèrie. I nosaltres diem que no estem preparant els alumnes per un món a la intempèrie. Pensem que una persona a la intempèrie que tingui valors i criteri intern (religiosos o no) és una persona que de manera lògica lluitarà per un món millor. Fixa't, fins ara els alumnes que el sistema ha enviat a una empresa molt jerarquitzada ha pensat en el seu sou, i què poden rebre de l'empresa. I el projecte era igual. Doncs ara nosaltres treballem el projecte.

—El Sant Ignasi, els jesuïtes de Sarrià, paradigma d'escola on van les elits, també aplicarà aquest canvi?

—El Sant Ignasi és una escola de la xarxa molt implicada i compromesa amb el canvi. És conegut que hi ha persones que retenen àmbits de poder que han estudiat als jesuïtes, probablement no tantes com abans. I el nostre desig és que es noti que una persona ha estat influïda per l'educació dels jesuïtes.

—Heu buscat exemples de l'escola pública?

—Hem buscat exemples i hem parlat amb gent de la pública, sí. Però ens hem inspirat més en persones que tenen idees que no en projectes concrets, tant de l'escola pública com de la concertada. La nostra idea és que els petits canvis no faran canviar el sistema. Fer que els alumnes facin treball cooperatiu un dia a la setmana, no serveix. No m'interessa gens el debat públic contra concertada. He vist coses a la pública meravelloses, i a la concertada, horroroses. Jo crec que moltes escoles públiques demostren que es poden fer coses interessants.

—El debat pública-concertada és un clàssic

—Aquest debat em cansa. És un debat que no centra la qüestió central de la millora de l'educació. Com deia, jo he vist el cas d'escoles públiques amb projectes innovadors. Hi ha grans exemples. El nostre cas és particular perquè estem canviant una xarxa d'escoles, no només una escola. Hi ha gent que ens diu: en uns dos mesos et canvio una escola. Nosaltres no podem fer-ho, això. Nosaltres som una xarxa d'escoles, i no la podem canviar en tres mesos. Necessitem anys perquè volem implicar i sumar al canvi a tota la comunitat educativa

—Els jesuïtes del País Valencià també ho faran?

—S'hi han interessat moltíssim. Hi ha escoles de jesuïtes a València, Alacant, Gandia i Mallorca. Els jesuïtes estem en una sola província religiosa a tot Espanya, i nosaltres estem dins d'un mapa que coincideix amb la geografia dels Països Catalans. En diem la zona est. Aquesta zona ha mostrat molt interès. Una de les escoles on vam trobar més inspiració és de Madrid: el Padre Piquer, amb un 80% d'immigració. Ja fa anys que van decidir tirar envans a terra, i treballar la interdisciplinarietat. Ens vam inspirar. Què veiem ara? Que hem inoculat un virus. Les escoles trigaran més o menys, però la resposta de les famílies és tan alta!

—Amb quina llengua ensenyeu?

—Fem un 33% en anglès, que voldríem que creixés, un 15% en castellà. I un 52% en català.

—Quina ha estat la reacció del Departament d'Ensenyament?

—Li vam presentar a la consellera i ens va dir: 'ens sembla molt bé, però sobretot, documenteu-ho, que l'inspector no tingui la sensació que feu el que us dóna la gana'. A nosaltres no ens costa res de fer-ho. Ja ho fèiem nosaltres sols. I he de dir que els inspectors que tenim estan entusiasmats. Sé que els inspectors diuen que hem provocat un gran debat entre els inspectors de l'estat. Alguns diuen que és una operació de màrqueting. Ja ho sabíem que passaria això. Si fos operació de màrqueting, ho faríem a tot arreu. I no. A poc a poc i bona lletra. De mica en mica. Canvi profund que ha vingut per quedar-se.

Más información:  Horitzó 2020 (Vídeos, etc.)

Información en castellano

CONTROVERSIAS PEDAGÓGICAS

En la vida real, entre un profesional hábil y otro chapucero, siempre acudiremos al primero, por muy buena voluntad que tenga el segundo. Es legítimo, y esto no admite discusión, que quien contrata los servicios de un profesional lo haga buscando resultados concretos. La buena voluntad, el esfuerzo y las buenas maneras,  insisto, de un técnico en informática, que me deja el ordenador igual o peor de lo que estaba, no es de recibo...

Si esto es así, me pregunto: ¿por qué en la escuela tiene tanta proyección esa corriente pedagógica que sostiene que hay que exigir a cada estudiante según sus capacidades y que es más relevante la actitud que el resultado en sí?

Personalmente pienso que apreciar más las intenciones que los resultados no contribuye en absoluto a que los alumnos saquen lo mejor de sí mismos y hasta es posible que dejen de valorar las bondades del trabajo bien hecho.

Los maestros que me han dejado más y mejor huella han sido los que de verdad enseñaban y eran razonablemente exigentes. Para que un escolar dé de sí ha de observar que se confía en su capacidad intelectual y de trabajo, y eso lo ha de palpar en el nivel de exigencia del profesor. Si se le exige menos porque se considera que no da para más, el alumno lo capta  enseguida y asume el papel de que es incapaz, por no decir, tonto... El concepto que los demás tienen de nosotros nos condiciona a todos en cierta medida, y si somos niños, todavía más...

EL "COUNTRY LINE DANCE"... NO ES PARA MÍ

Aunque solo tengo la experiencia de bailar en alguna ocasión la típica, tópica y mítica canción de Coyote Dax, "No rompas más", me hacía ilusión aprender a bailar más  ritmos de country y con este  propósito asistí  a clases de "country line dance" durante el primer trimestre de este curso. La reglamentación de las diferentes coreografías que se asocian con las distintas piezas musicales no me ha gustado y también he podido comprobar que me cuesta memorizar el orden de los pasos que componen cada baile y la identificación de las diferentes músicas. En definitiva: no hay dos piezas musicales iguales y no queda más remedio que memorizar tanto los pasos como el orden de los mismos. Tarea, harto compleja. Al menos, para mí...

Al formar parte de una línea puedes observar a los que están delante o al lado, pero ejecutas los movimientos con retraso. Una pena... Me cuesta asumirlo, pero estos bailes no son para mí.  De los giros de 180º o 360º prefiero no contar nada.

Al finalizar el trimestre, el balance no puede ser más desastroso. Se puede decir que solo sé bailar lo que ya sabía, "No rompas más". Un auténtico  y penoso despropósito musical, según la profesora..

El  "country line dance" es un tipo de baile donde un grupo de personas dispuestas en líneas realizan una coreografía compuesta por la combinación de unos pasos que deben  asociarse con  una música determinada. Los más básicos son los siguientes:

"Básico / Grapevine", "Cross", "jazz box  / jazz triangle", "coaster step", "help", "heel splits",  "heel touch", "heel switches", "hitch", "hold", "hook", "hop", "jump", "kick", "kich ball change", "rock", "rock step", "scuff", "step", "stomp", "swivel", "toe", "toe splits", "toe touch", "touch", "triple step", "twist"...

Cada paso supone una serie de movimientos concretos. Ejemplo

"Básico / Grapevine":

El primer paso que nos enseñaron. Se trata de un conjunto de cuatro pasos continuos con desplazamiento lateral a derecha o a izquierda cruzando el segundo paso por delante o por detrás en 5ª o 3ª posición:

Las piezas musicales programadas para este trimestre eran:

"Piña colada"," Blue rose is", "Country as can be", "Cut a rug", "In a letter to you", "La cucaracha", "Lindi shuffle", "A beautiful girl", etc.

Copio los pasos de una pieza sencilla para principiantes:

Tiempos: 18
Descripción: Line Dance, 4 Paredes.
Pie derecho, pie izquierdo, talón y pausa
1 a 2. Separamos el pie derecho a la derecha y vuelve a sitio.
3 a 4. Separamos el pie derecho a la derecha y vuelve a sitio.
5 a 6. Separamos el pie izquierdo a la izquierda y vuelve a sitio.
7 a 8. Separamos el pie izquierdo a la izquierda y vuelve a sitio. Talón, hold y 1/4 de vuelta
9. Marcamos el talón del pie derecho delante.
10. Hacemos una pausa.
11. Damos 1/4 de vuelta a la derecha y apoyamos el pie derecho en el suelo. Holds y cross
12. Hacemos una pausa.
13. Cruzamos el pie izquierdo por delante del pie derecho.
14. Hacemos una pausa. Jazz box
15 a 18. Jazz Box empezando con el pie derecho.

 ¡ Con la ilusión que me hacía poder lucir botas y sombrero tejanos... !

El otro sueño de sabor americano, que también se me fue a pique hace tiempo, era el de cruzar USA de costa a costa a lomos de una Harley Davidson...Esto, y mil cosas más que omito, podría ser la causa de que cada vez sueñe menos...

PENSAMIENTO: SUEÑOS IMPOSIBLES

A "SILVER KANE": ¡ Gracias, maestro !

Ayer, 2 de febrero de 2015, me bajé una novela de "Silver Kane" en mi Kindle. Su título, "Una tumba en las estrellas", novela negra... Tropecé con ella por caprichos del azar porque lo que realmente pretendía buscar era  la novela "También esto pasará" de Milena Busquets, la escritora revelación de la actualidad...  Calculo que desde los 15 años no leía ninguna obra de "Silver Kane". Inicié la lectura con cierta fruición, movido por la nostalgia emocional,  más que por el interés literario. De chaval leía, sobre todo, novelas del Oeste. "Silver Kane" era mi autor preferido. A él, primero, y a Zane Grey, después, les debo el inicio de mi pasión por la lectura. Tampoco quiero omitir que, antes que estos autores, coleccionaba tebeos de la época: "El guerrero del antifaz", "El Capitán Trueno",  "El Jabato", "Roberto Alcázar y Pedrín", "Hazañas bélicas"... Mis gustos por las lecturas cambiaron radicalmente cuando mi profesora, Doña María Lozano, me regaló un librito con las Poesías Completas de Garcilaso de la Vega. Me encargó preparar una charla sobre la biografía de Garcilaso, además de recitar y comentar tres poemas. La experiencia fue tan grata que, a partir de entonces, mis aficiones se decantaron por otros derroteros:  Walter Scott, El Lazarillo, El Buscón, La Celestina... Esto acabará llevándome  a la Edad de Oro, al Romanticismo y al Realismo del XIX...

Ayer, 2 de febrero de 2015, por la noche, me llegó la noticia de que Francisco González Ledesma (1925-20159), abogado, escritor y periodista  acababa de fallecer. "Silver Kane" era uno de sus pseudónimos. Sin duda alguna, el que le propició más popularidad. El primer reconocimiento le llegó en 1948 cuando ganó, con Somerset Maughan y Walter Starkie en el jurado, el  Premio Internacional de Novela gracias a "Sombras de viaje". Esta obra fue censurada por el régimen franquista, que veía en ella "pornografía, traición y rojerío"  y se frustra el prometedor futuro del autor. 

A partir de entonces, González Ledesma  comienza a escribir, bajo diversos pseudónimos -"Enrique Moriel", "Rosa Alcázar", "Taylor Nummy", "Fernando Robles", "Silvia Valdemar" - novelas  populares para la Editorial Bruguera. "Silver Kane" fue el que le dio más popularidad. Sin duda alguna, es uno de los pioneros de la novela negra en España,  aunque la mayor parte de su producción - alrededor de 1300 novelas -  gira en torno al tema  de los folletines de cuatreros y bandidos del Oeste americano... No exagero: Aquí, todos sus títulos. 

En 1966 fue uno de los fundadores del Grupo Democrático de Periodistas, asociación clandestina durante la dictadura en defensa de la libertad de prensa. A partir de 1977, ya en democracia, publica con su nombre y apellidos obteniendo diversos galardones. Los  de más notoriedad, Premio a la mejor novela extranjera en Francia - donde gozó de gran prestigio - por la novela "La dama de Cachemira" y el Premio  Planeta de 1984 por su novela, "Crónica sentimental en rojo". Como abogado  recibió el Premio Roda Ventura y como periodista,  fue redactor jefe en los diarios: El Correo Catalán y La Vanguardia,  también fue distinguido con el premio El Ciervo...

Con este autor, para mí siempre será "Silver Kane",  tenía una deuda de gratitud. Por eso le he dedicado, con cierta improvisación, esta modesta entrada. ¡ Gracias, maestro !