Pasé 13 años en un colegio de Jesuitas de Barcelona y conservo un grato recuerdo de aquella experiencia docente. Un alumno muy brillante que tuve en COU hace unos cuantos años, Pepe Menéndez, es uno de los responsables de unas innovaciones educativas - HORITZÓ 2020 - que la institución jesuitica está experimentando en sus escuelas desde comienzos de este curso. Opinar a priori de algo incipiente y con relativo conocimiento sería temerario. Lo cierto es que la enseñanza en este país no obtiene resultados satisfactorios y todo lo que suene a innovación provoca dudas, como es lógico, pero también despierta expectativas y mucha ilusión... Al menos, a mí...
La entrevista que presento en catalán se puede traducir a cualquier lengua haciendo uso de la aplicación, ELIGE IDIOMA, situada en la columna derecha de esta bitácora.
Entrevista al director adjunt de
Jesuïtes Educació
Pepe Menéndez (1956)
és director adjunt de Jesuïtes Educació i un dels homes responsables del canvi
pedagògic que la institució dels jesuïtes està introduint a les seves escoles
des de fa uns mesos: sense exàmens, sense assignatures i donant una gran
importància al treball col·laboratiu. Un canvi de paradigma radical
protagonitzat per una de les institucions pedagògiques més importants del país.
De moment els jesuïtes apliquen els canvis a 5è de Primària i 1r d'ESO a tres
centres, i a P3 a quatre centres, però l'objectiu és estendre-ho a la resta de
xarxa. És el que en diuen Horitzó 2020.
En aquesta entrevista Menéndez explica el perquè d'aquest canvi, on han trobat
la inspiració, i quins són els avantatges de canviar la manera no d'ensenyar,
sinó d'aprendre.
—Desapareixen
les classes magistrals.
—No
del tot. Es situen en el percentatge que han d'estar: un 4%, 5% sí que són
classes magistrals. La resta, no. Parlem de classes magistrals de potser vint
minuts. I sovint és un alumne qui fa aquesta intervenció. El professor hi és i
pot matisar, però hem comprovat que el llenguatge d'un alumne entra més.
—No
hi ha horaris. De 08 a 09, matemàtiques. De 09 a 10, Geografia. Això cau.
—Exacte. Això ha desaparegut radicalment. Nosaltres treballem per projectes, no
amb assignatures clàssiques. Per exemple, un projecte que ha tingut molt èxit:
organitzar un congrés de meteorologia a primer d'ESO. I en aquest projecte és
on expliques Ciències, Anglès, Matemàtiques. Vinculem el projecte a l'aprenentatge
de competències i continguts.
—El
professor explica i l'alumne aprèn.
—No.
El que es vol és centrar l'acció de l'escola en l'aprenentatge, i no en
l'ensenyament. Hem introduït de manera radical un canvi de mite: 'Jo explico, i
tu aprens'. Aquest mite cau. De fet, els grecs no el feien servir. Els grecs no
deien 'jo explico i tu aprens'. Els grecs deien 'jo parlo, t'interpel·lo, i tu
em respons. I quan respons, aprens'. La visió més industrial és 'jo parlo i tu
aprens'. Això ja sabem que no és cert. Aprenem millor a partir de les coses que
faig, no de les que rebem. Aprenem a partir d'experiències que ens afecten per
curiositat. O per emoció. Hi ha alumnes que s'emocionen davant un instrument de
laboratori, i altres davant d'un poema. Buscar l'aprenentatge de l'alumne, i no
tant l'ensenyament del professor.
—No
hi ha un professor a l'aula. Sempre són tres.
—Excepte
en casos especials, com educació física, per exemple. Però sí, els grups els
porten tres professors junts. Mai hi ha un professor sol pilotant un projecte.
De professors en tenim sempre de dos perfils mínim: un de
científico-tecnològic, i l'altre humanístic. I les aules, que abans eren d'un
professor per cada trenta alumnes, també han caigut. Hem tirat envans a terra,
hem fet espais immensos, hem unit els alumnes en un sol espai, amb tres
professors dins l'aula. Hem canviat l'estètica i la funcionalitat de les aules
—Desapareixen
els pupitres individuals.
—Sí.
Són taules rodones que es poden muntar i desmuntar. Si cal, però, els diem 'ara
seieu individualment per llegir, o escriure'. Els nens no troben a faltar 'la
meva taula'. 'La meva cadira'. Perquè no la tenen enlloc. A casa tampoc la
tenen. Home sí, la taula de l'habitació. Però molts nens estudien al menjador.
I nosaltres diem a la família que no és dolent que estudiïn al menjador. Els
ordinadors han d'estar al menjador, no a l'habitació. Per exemple: per què un
nen ha de llegir ben assegut? Per què no pot llegir mig tombat al sofà? Qui ho
ha dit? Els metges a mi m'han dit com a tutor: si cada nit t'estiressin els
ossos a la nit, i el teu cos s'anés engrandint, engrandint, com et sentiries?
Com seuries tu? Això és l'etapa d'un adolescent.
—No
hi ha deures a casa.
—No.
Els deures es fan a l'escola. És la inversió de l'enfocament. Tradicionalment es
deia que l'escola era la font de coneixement on el professor explica. I els
problemes els fas a casa. Ho hem invertit. En molts casos el professor diu:
'Necessito que busqueu això. Que llegiu allò perquè demà farem un exercici
pràctic'. I els deures que fèiem a casa, ara els fem a l'escola. És a l'escola
on l'alumne té el professor per preguntar dubtes. Ara tenim alguns alumnes que
ens demanen quedar-se una hora més a l'escola per acabar feina.
—No
hi ha exàmens.
—L'avaluació
es fa a fonamentalment a través del projecte. Ets periodista, per exemple.
Doncs no cal que facis un examen. Dius 'redactem una notícia'. I fent-la ets
capaç de valorar. Sobre el projecte, sobre la feina, valores. Quan diem que els
exàmens han desaparegut, diem que han desaparegut la importància que tenen dins
el sistema. Fins ara l'examen era un 40%, 50% de la valoració. Al batxillerat
és el 60% o el 70%. Ara aquesta centralitat ha desaparegut. Dit això, el
professor sí que pot dir: ara vull que feu una prova concreta com una redacció,
per exemple. Això un alumne en diu examen. Però de fet és una redacció. En el
sentit clàssic no hi ha exàmens, no. Els alumnes aprenen sense haver de
demostrar els seus coneixements i competències mitjançant exàmens.
—Els
nens decideixen quan van al pati.
—Passa
algunes vegades. No estava previst. En un moment donat t'adones que els nens et
diuen que han d'acabar això i volen deu minuts més a l'aula. O al revés: el
professor nota que els alumnes necessiten sortir al pati ara mateix. Ha passat
d'una manera natural.
—A
veure: què hi guanyeu fent tot això?
—Molta
connectivitat amb el seu interior i desig d'aprendre. La connexió. En els pocs
mesos que portem hem vist l'actitud pro activa de l'alumne i la seva connexió
amb l'aprenentatge. Si tu em demanes, 'saben més Matemàtiques?' Et diré 'espera
que acabi el curs'. Fins i tot, 'espera que passin dos anys'. Puc tenir
intuïcions. Però encara és aviat. Jo no podria anar a un congrés de pedagogia i
dir 'saben més llengua'. Encara no ho sé. Sí que puc dir que la connexió de
l'alumne és radical. Per què? Perquè és un ambient súper relaxat. Menys centrat
en l'ordre i la disciplina. Per exemple, la conflictivitat és quasi nul·la. Per
comparar: nosaltres tenim escoles que fan el sistema tradicional, i escoles que
fan el nou. Si en una escola tradicional, en aquests moments, tenim una mitjana
de quaranta conflictes (expulsats de classes, haver de trucar els pares, etc.)
a les altres escoles és zero. És que és molt fort. Zero! Si ens ho arriben a
dir al començament, no ens ho creiem. Per què? Perquè tres professors en una
aula ja veus com van les dinàmiques. Però si ets un sol professor i trenta
alumnes davant, l'únic que pots fer és cridar: 'Tal, que t'envio fora!' Amb
tres professors pots preveure, i parlar amb l'alumne abans que esclati el
conflicte.
—Els
nens i les nenes s'adapten de manera diferent?
—No.
No les hem vist. Jo ara et responc de l'observació que he fet. En general les
nenes maduren abans. Sempre se senten més cridades a un canvi les nenes que els
nens. Sempre són més proactives. Els nens són més gregaris. Esperen a veure què
diu un, què diu l'altre. Més condicionats pel grup. Fins als 18 anys passa,
això. És quasi una regla universal. Jo diria que ara tot queda més diluït en el
bon sentit. Diguem que el comportament habitual ara queda més reduït.
—A
qui li ha costat més el canvi?
—Curiosament
els primers dies els més descol·locats eren alumnes que treien més bones notes.
Els vam canviar les normes, les regles. No era el número 1, jo? I l'examen, on
és l'examen? Però de seguida s'hi han sumat. S'ha de dir. De seguida. Però els
primers dies, descol·locats
—No
teniu por que l'individu quedi diluït en el grup?
—No. Un treball en grup ben fet
requereix treball individual. Els professors ensenyen això. Fixa't: ara els
alumnes parlen més en públic, cosa que requereix atreviment individual i perdre
vergonya. Crec que el treball col·laboratiu es recolza en el treball
individual. Crec que en el sistema individual, quan es treballava en grup, sí
que es diluïa. El treball en grup era un bolet. Ara no.
—Sobta
que els Jesuïtes, paradigma de la competència i jerarquia, apliqui tot això.
—A
vegades sí que es diu que l'ensenyament dels jesuïtes és molt competitiu. Jo
sóc exalumne dels Jesuïtes de Sarrià. Però això ha anat evolucionant molt. I a
vegades és cert que són les mateixes famílies que t'ho pregunten: 'El meu fill
té sentit competitiu? Vol ser el primer?' Jo responc que és possible que el
tingui. Però nosaltres no li cultivem, no.
—Com
ha estat la reacció de la resta d'escoles de jesuïtes del món?
—Alguns jesuïtes ens vénen a veure i estan entusiasmats. D'altres estan a
l'expectativa. El novembre de l'any passat vam organitzar un seminari,
'Espiritualitat i pedagogia', i va venir gent de tot el món. Vuitanta persones.
El delgat de tot el món, un colombià, està entusiasmat amb tot això i volia que
ho expliquéssim. I tots vam compartir el diagnòstic: no estem responent al
segle XXI i l'alumne tendeix a la desconnexió a l'escola. Són necessaris els
canvis. Els vam ensenyar el que fèiem. I escolta, gran rebuda. Parlo d'escoles
d'Àfrica, Àsia, els Estats Units, de Sud-amèrica. Podríem fer un mapa del món:
els de l'Índia, entusiasmats. Sud-amèrica, entusiasmats. EUA, no tant. Però
Boston, entusiasmats! Una cosa que ens va donar força, és que el que estem
dient està molt acceptat. El nostre diagnòstic tenia un element místic: les
nostres escoles no estant només perquè els nostres alumnes siguin bons en
Matemàtiques, Llengua o Ciència. Estant perquè siguin persones en un projecte
integral. Que vulguin transformar el món. I això amb el sistema tradicional, no
ho estem aconseguint
—Perdoneu:
que vulguin transformar el món?
—Sí.
Això diem. És un desig. Ens hem trobat en aquests anys de crisi que alumnes amb
expedients boníssims, que van a la Universitat amb notes excel·lents, després
els pares ens diuen: 'el meu fill està perdut i es pensa que algú l'ha
enganyat. Grans notes però ha de marxar a l'estranger a buscar feina'. Tot això
ens ha fet pensar. Després de la II Guerra Mundial hi ha allò de Sartre: 'Déu
ha mort i l'home està condemnat a ser lliure'. Doncs el segle XXI resulta que
posa a la persona condemnada al seu propi projecte. Molt més a la intempèrie. I
nosaltres diem que no estem preparant els alumnes per un món a la intempèrie.
Pensem que una persona a la intempèrie que tingui valors i criteri intern
(religiosos o no) és una persona que de manera lògica lluitarà per un món
millor. Fixa't, fins ara els alumnes que el sistema ha enviat a una empresa
molt jerarquitzada ha pensat en el seu sou, i què poden rebre de l'empresa. I
el projecte era igual. Doncs ara nosaltres treballem el projecte.
—El
Sant Ignasi, els jesuïtes de Sarrià, paradigma d'escola on van les elits, també
aplicarà aquest canvi?
—El
Sant Ignasi és una escola de la xarxa molt implicada i compromesa amb el canvi.
És conegut que hi ha persones que retenen àmbits de poder que han estudiat als
jesuïtes, probablement no tantes com abans. I el nostre desig és que es noti
que una persona ha estat influïda per l'educació dels jesuïtes.
—Heu
buscat exemples de l'escola pública?
—Hem
buscat exemples i hem parlat amb gent de la pública, sí. Però ens hem inspirat
més en persones que tenen idees que no en projectes concrets, tant de
l'escola pública com de la concertada. La nostra idea és que els petits
canvis no faran canviar el sistema. Fer que els alumnes facin treball
cooperatiu un dia a la setmana, no serveix. No m'interessa gens el debat públic
contra concertada. He vist coses a la pública meravelloses, i a la concertada,
horroroses. Jo crec que moltes escoles públiques demostren que es poden fer
coses interessants.
—El
debat pública-concertada és un clàssic
—Aquest
debat em cansa. És un debat que no centra la qüestió central de la millora de
l'educació. Com deia, jo he vist el cas d'escoles públiques amb projectes
innovadors. Hi ha grans exemples. El nostre cas és particular perquè estem
canviant una xarxa d'escoles, no només una escola. Hi ha gent que ens diu: en
uns dos mesos et canvio una escola. Nosaltres no podem fer-ho, això. Nosaltres
som una xarxa d'escoles, i no la podem canviar en tres mesos. Necessitem anys
perquè volem implicar i sumar al canvi a tota la comunitat educativa
—Els
jesuïtes del País Valencià també ho faran?
—S'hi han interessat moltíssim. Hi ha
escoles de jesuïtes a València, Alacant, Gandia i Mallorca. Els jesuïtes estem
en una sola província religiosa a tot Espanya, i nosaltres estem dins d'un mapa
que coincideix amb la geografia dels Països Catalans. En diem la zona est.
Aquesta zona ha mostrat molt interès. Una de les escoles on vam trobar més
inspiració és de Madrid: el Padre Piquer, amb un 80% d'immigració. Ja fa anys
que van decidir tirar envans a terra, i treballar la interdisciplinarietat. Ens
vam inspirar. Què veiem ara? Que hem inoculat un virus. Les escoles trigaran
més o menys, però la resposta de les famílies és tan alta!
—Amb
quina llengua ensenyeu?
—Fem
un 33% en anglès, que voldríem que creixés, un 15% en castellà. I un 52% en
català.
—Quina
ha estat la reacció del Departament d'Ensenyament?
—Li vam presentar a la consellera i ens va dir: 'ens sembla molt bé, però
sobretot, documenteu-ho, que l'inspector no tingui la sensació que feu el que
us dóna la gana'. A nosaltres no ens costa res de fer-ho. Ja ho fèiem nosaltres
sols. I he de dir que els inspectors que tenim estan entusiasmats. Sé que els
inspectors diuen que hem provocat un gran debat entre els inspectors de
l'estat. Alguns diuen que és una operació de màrqueting. Ja ho sabíem que
passaria això. Si fos operació de màrqueting, ho faríem a tot arreu. I no. A
poc a poc i bona lletra. De mica en mica. Canvi profund que ha vingut per
quedar-se.
Más información: Horitzó 2020 (Vídeos, etc.)
Información en castellano
